Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

entitats, CIUTADANIA ACTIVA I TERRITORI

Paloma

Escolta l'entrevista

Hola Paloma,

Estàs avui aquí perquè ets participant del projecte qui és qui el qual pretén conèixer històries de vida de persones del barri de Cerdanyola en positiu. La metodologia és que a través d’una entrevista donaràs a conèixer la teva història per compartir-la amb la resta del barri.

 

Pots presentar-me qui ets. Nom, edat, professió,...

El meu nom es Paloma Maldonado Jiménez, tinc 44 anys i sóc actriu. Vaig néixer a Granada i residia a un poble que es diu Motril i vaig arribar a Mataró quan tenia 5 anys. Això va ser un moviment migratori.

 

Quina experiència professional tens?

Sóc actriu especialitzada en comèdia i imitadora. He treballat a la televisió al programa Homo Zapping, que es super complicat dedicar-s’hi i per això ho explico perquè ho he aconseguit desprès de molts anys. Ha estat el meu somni poder-me dedicar a això i m’hi dedico, però el que més em dona feina es un duet còmic, que he creat jo mateixa, que es diu «Estoy Rara». Jo des de fa anys vaig començar a escriure sketchs perquè veia que aquesta professió era molt difícil i sempre rebia un no als càstings, per tant, vaig decidir dir-me si a mi mateixa i ara em dedico a això des de fa relativament poc, farà uns 4 o 5 anys. Ara només em dedico a crear els propis monòlegs i sketchs. Vaig tenir la sort treballant. Es va visualitzar un vídeo de les «Estoy Rara» i a partir d’aquí m’han trucat de molts llocs per actuar i vaig començar a treballar d’això. Fins llavors treballava del que em sortia, quiromassatgista, a un forn de pa, a una botiga de roba,.. i ho alternava amb les actuacions. Per tant, fa 4 o 5 anys que em dedico només a això.

 

Quina impressió vas tenir del barri de Cerdanyola?

La meva primera percepció no va ser bona, perquè tenia 5 anys i era molt petita. Havia nascut amb altres costums i d’estar amb la meva família a Granada, cosins, tiets, la meva àvia,.. vaig arribar a Mataró i no tenia a ningú d’aquests, per tant, al principi va ser dur, va ser un canvi important. Tot era nou, però també recordo professores de l’escola del Turó que eren molt bones i afectives.

I si que tinc bons records de fer coses i activitats culturals en el barri, ja que la parella de la meva mare estava involucrat en tot això. Fent aquestes coses sentia formar part d’alguna cosa i m’agradava.

 

Vols explicar algun record d’infància en referència al barri? O alguna anècdota?

Recordo les colònies que em van ajudar molt, perquè era moment de lleure i era molt divertit. Vaig aprendre molt amb aquestes activitats, perquè a escola sempre m’havia costat molt concentrar-me perquè era molt sensible, creativa i inquieta i aquests espais des del joc m’ajudaven molt. M’emportava molt bones experiències.

També recordo que vaig fer una bona amiga d’origen musulmà que es deia Betia. Crec que ens vam fer amigues perquè al tenir el sentiment de no ser d’aquí ens va unir. A part, jo era de les primeres nenes que tenia els pares separats i això també em feia sentir rara, d’aquí ve el títol del meu duet còmic «Estoy Rara». Sempre vaig sentir-me rara i fora de lloc i vaig connectar amb la Betia i fèiem moltíssimes coses juntes durant molts anys.

Un altre record que tinc es que en unes festes del barri quan tothom sortia al carrer a fer diferents activitats, vaig participar a un concurs de ball i el vaig guanyar.

 

Quina involucració tens al barri?

La meva mare i la seva parella, sabien que a mi m’agrada molt el teatre i em van apuntar al grup de teatre EPMA i va ser un lloc on vaig sentir-me integrada i molt a gust. Com una casa per a mi.

 

Possibilitats i/o oportunitats que t’has trobat al barri per complir la teva meta?

Crec que al final tothom es un puzzle i som el que hem viscut, per tant, a mi em van donar la oportunitat quan tenia 12 anys de saber que es estar a sobre d’un escenari, ja que em van donar un paper. Recordo que tremolava amb la meva primera frase i ho vivia amb molt de «subidón», el maquillatge, l’escenari, el públic,... Venien a veure’m els meus amics i clar tot això ha format part de mi. Llavors em van donar un paper més gran i així també vaig anar avançant en el procès. Veien que m’agradava la comèdia i que se’m donava bé però era fer el pallasso i hem de tenir en compte que la comèdia ara està molt ben vista, però que els còmics antigament hi havia molta pressió en la necessitat de fer riure. Si no feies riure et valoraven malament. Quan interpretes et despulles molt interiorment i recordo que tenia una frase «pins, pinets, pinassos,..» i el director reia molt de com ho feia i em donava «subidón» i a la vegada vergonya, però em sentia molt bé. Per tant crec que si, que s’han donat oportunitats al barri. Llavors em van donar un paper més gran, també en una ocasió em vaig quedar en blanc, però vaig ensortir-me’n. Tot això es aprenentatge i adquisició d’experiència i ja desprès vaig passar a l’aula de teatre per formar-me més. Vaig estar-hi dos anys.

 

Quines aficions tens?

A part del teatre que ja ho he convertit en la meva professió m’encanta nadar i de fet era una de les activitats que més gaudia amb l’escola. També m’agrada ballar i voldria apuntar-me a classes, però es una activitat que tinc pendent perquè també sóc una mica mandrosa i insegura. Encara que jo em superi i treballi pels meus objectius, tinc les meves pors i dubtes. En el teatre durant les meves primeres vegades també em generaven por, perquè sóc molt insegura i tinc molta por al judici, però amb l’experiència acabes veient que no et passa res i guanyes seguretat. A més he descobert que sóc PAS (persona altament sensible) i això també fa que no em senti còmode amb grans multituds, percebo molt les energies de les persones i per això en ocasions em reprimeixo a apuntar-me a activitats per la por a no sentir-me bé o no integrada. És una ferida que porto i el teatre m’ha donat l’oportunitat de veure que tots som iguals. De fet en l’obra «Estoy rara» faig moltes veus, jo sóc imitadora, perquè se’m donen molt bé els accents de la gent, tant et faig una persona colombiana, com andalusa, catalana,... llavors la gent em pregunta però tu d’on ets i com sempre he tingut la ferida de no saber d’on sóc, no sentir la meva identitat d’enlloc, doncs el que dèiem, tinc moltes pors però ho transformo i això es el que he de fer i apuntar-me a ballar.

 

Com definiries Cerdanyola?

Jo vaig marxar de Mataró amb 22 anys aproximadament i he voltat molt. He estat a Barcelona, Madrid, Eivissa,.... Penso que es un barri amb molta activitat cultural i amb molta diversitat cultural i crec que es molt potent i positiu pel barri. La diversitat al final es interessant i ric per conèixer.

 

Projecció de futur del barri. Com t’ho imagines d’aquí 5/10 anys.

Jo penso que si seguim en la línia que estem anant ara, sobretot en referència a la diversitat cultural, crec que si s’enfoca bé, amb suport i pedagogia adequada anirem a millor. Penso que al final tenim molta por al desconegut i jutgem i realment hi ha persones meravellosos i també hi ha gent maleducada a totes les cultures i orígens. Per tant, penso que al final hi ha un problema d’educació, cal més acceptació i projectes que es doni una bona educació a través de la cultura i l’art, potenciant valors per a tothom. Més cultura, més tallers i activitats que donin visibilitat i permetin la coneixença. Crec que es molt important que a través del joc es poden treballar moltes coses i conèixer altres mirades. Cal fer més treball de gestió emocional i educació sexual, si es fes això des de petits crec que existirien menys problemes. Si temes com el racisme, masclisme, assetjament i la integració que són aspectes actuals que cal treballar i es segueixen tractant com a tabú o un dia concret de l’any es treballessin en el dia a dia ja que es una realitat existent, milloraria. Per tant, penso que cal fer més treball en aquesta línia i s’està començant a fer, per tant, d’aquí a 5 o 10 anys podem estar millor, si es treballa.

 

Perquè has volgut participar al projecte Qui és Qui? Es positiu que la resta del barri conegui la teva història?

Se’m va proposar i em va fer molta il·lusió perquè justament ara he marxat de Cerdanyola i he tornat a Andalusia on tenia les meves arrels inicials per amor. Com he explicat, sempre he tingut sensació de no ser d’un lloc concret perquè no tenia el sentiment d’identitat a un lloc concret, sempre m’he sentit com invisible. Això es el que es diu, falta que marxis d’un lloc perquè et trobin a faltar, doncs justament em truques a les dues setmanes d’haver marxat i clar em va fer il·lusió perquè t’adones que si que tens un sentiment de pertinença al barri. Jo sempre he estat en guerra amb tots els llocs, perquè no em sentia ni un ni de l’altre i sempre veia el negatiu de cada lloc. Amb aquest projecte he hagut de fer un exercici al reves i pensar en coses bones dels llocs on he estat i, per tant, t’adones que si que hi ha coses bones a recordar i que tinc un passat aquí bonic.

 

Vols afegir algun aspecte sobre la teva història o sobre el barri de Cerdanyola que creus que no hem dit?

Encara que jo hagi marxat del barri tinc la meva mare que viu al barri i està molt involucrada en projectes que es fan a Cerdanyola i tinc una gran amiga que ens hem retrobat una altre vegada.

En general tinc molts bons records.

 

Moltes gràcies per la teva participació i per compartir la teva història i vivències personals.